Vaig recolzar el cap a la finestra de l’autobús que em portaria cap a l’aeroport. Era agradable el contacte del calor del sol acariciant la meva pell, per poc que fos, en aquell matí fred de gener.
No fa falta dir que anava enganxada als meus auriculars com sempre, encara que sense prestar massa importància a la música que sonava, perquè com va dir un dels meus grans ídols, “a vegades per molt alta que posis la música només pots escoltar-te a tu mateix”.
Tot i l’atordiment que m’enterbolia els sentits, vaig ser capaç d’adonar-me de que tenia fred. Buscava alguna cosa que posar-me i el primer que vaig treure de la motxilla va ser una dessuadora verda. Al veure-la una llàgrima tímida va mullar les meves pestanyes. Me la vaig posar cautelosament, inhalant poc a poc l’aroma que cada centímetre que aquella peça de roba desprenia. La seva olor...
Recordo el dia que me la vaig quedar. Pràcticament es pot dir que li vaig prendre. Sempre se la deixava tirada per tot arreu i feia que m’entrebanqués. Era la seva preferida, sempre la portava a sobre. Sempre impregnada de la seva dolça olor.
Una carta va caure de la butxaca de sobte, fent-me emergir d’aquella manera dels meus pensaments. Vaig observar que estava arrugada. Sorpresa, vaig començar a llegir, i llavors ho vaig recordar tot de nou. Les últimes i doloroses hores de la meva vida, que em feien fugir del lloc on havia estat vivint durant l’últim any, probablement el més feliç de la meva vida. No sabia si seria capaç de deixar tot allò enrere, tots els records i totes les persones que es quedaven a Londres. Però sabia que no podia quedar-m’hi i despertar-me cada dia amb una gran sensació d’opressió al pit provocada per una casa buida, per un llit fred.
Vaig deixar caure el cap al seient bruscament, devastada, mentre continuava rellegint aquella carta escrita amb la perfecta cal·ligrafia d’en Danny.
“Sé que quan llegeixis això seràs lluny i que ja res pot canviar el què ha passat. També sé que t’he fet molt mal , i de veritat vull que pensis que aquesta no era la meva intenció, per molt difícil que sigui d’entendre. M’agradaria poder-te demanar perdó per tot, poder arreglar-ho d’alguna manera, poder tornar enrere i intentar evitar les meves equivocacions i ensopegades, donar-te alguna explicació pel meu inexplicable i irregular comportament; perquè en el fons tot això és culpa meva. Si no m’hagués comportat de la manera en què ho he fet, si no hagués sigut un egoista egocèntric, orgullós i superficial, encara estaria gaudint dels somriures tendres i sincers – i a la vegada tímids – que em dedicaves, de tot l’amor que em donaves i que no vaig saber rebre. Si no m’hagués comportat com un estúpid fins i tot potser haguéssim tingut un futur junts.
Ara ja no hi ha manera de tornar enrere, i et juro que em penedeixo de tot com mai abans hi havia fet en la meva vida. Sé que aquestes paraules ja no signifiquen res per a tu, són simples paraules que manquen de sentit després de totes les mentides que he pronunciat, però d’alguna forma necessitava acomiadar-me de la única persona que m’ha importat realment en la vida, a part dels que han sigut els meus tres millors amics, o inclús m’atreviria a dir, germans. Això va totalment de debò, aquestes paraules són les més sinceres que mai llegiràs de ningú. Encara que les coses no hagin acabat bé vull que els hi diguis a ells que els vaig estimar com a ningú, que els hi estic agraït per tot, per ajudar-me a créixer com a persona, per tots aquests anys d’amistat, i en definitiva, per fer-me feliç; però crec que això ells ja ho saben.
El que necessito que tu sàpigues que ets la que realment va completar la meva existència. És veritat que no t’he demostrat tot això que estic dient, però ja saps com d’orgullós y tossut sóc. Ja saps el que em costen aquestes coses i que no soc gens romàntic. M’odio per això, per no haver-te demostrat el que sentia com ho hauria d’haver fet. És ara quan m’adono de tots els meus errors, he sigut un complet insensat una i altra vegada... però creu-me, si tingués una oportunitat per tornar a intentar-ho, no dubtaria ni un moment en fer les coses bé per un cop en la meva vida. Però ja no hi ha més oportunitats, ara sí que es massa tard. Em mereixo això, em mereixo aquesta soledat que m’envolta, una vida buida sense tu, superficial, sense el teu afecte. M’ho mereixo per no haver sabut apreciar el que tenia fins que ho he perdut, m’ho mereixo per haver-te fet vessar tantíssimes llàgrimes per algú com jo, algú que no val la pena.
Vull que siguis feliç, cuida’t molt, Allison. Gràcies per haver perdut el teu temps amb mi, per haver-me permès ser algú en la teva vida, per haver deixat que compartíssim quelcom junts. Realment ha sigut un plaer haver-te conegut, ha sigut un plaer haver coincidit en aquesta vida.
Que sàpigues que no oblidaré cap de les teves carícies, ni les paraules que els teus llavis em xiuxiuejaven. I potser ara ja no té sentit, però també vull que sàpigues que t’estimo com mai ningú serà capaç de fer-ho, i que ho seguiré fent fins que el meu cor deixi de bategar.
No et vaig fer feliç, i no era capaç de suportar el fet de veure’t cada dia i sentir que mai en seria capaç. Més aviat al contrari, només t’he provocat dolor i sofriment. Però jo vull recordar-te somrient, vull que aquesta imatge sigui eterna en la meva ment. Certament, es la única cosa que em manté amb vida mentre escric aquestes línies. Lluitaria per això, tornaria a lluitar per tu, ets la única raó per la qual em donarien ganes de seguir amb això , però sé que ja no hi ha res a fer, i una persona ha de saber també quan ha arribat el moment de rendir-se. Entén que no vull envellir si no és al teu costat.
Espero que trobis a algú que realment pugui fer-te feliç, és més, estic segur de que ho faràs. Mira endavant i sigues feliç, fes-ho per mi, si us plau. Troba a algú que et cuidi com et mereixes.
Per últim, et demano que no em guardis rancor, o al menys no molt. M’agradaria marxar sabent que no m’odies, malgrat tot el mal que t’he fet. Malgrat tot el dolor i els problemes que us he causat a tots.
Encara que em conformaré amb que no m’oblidis, ja sigui per bé o per malament.
Encara que em conformaré amb que no m’oblidis, ja sigui per bé o per malament.
Ho sento.
Danny.”
Ja no hi havien més llàgrimes, només una profunda desesperació. Havia marxat per sempre. S’havia acabat. I jo l’únic que feia era marxar, fugir, en comptes d’acceptar-ho i fer-li front, d’intentar superar-ho. Tots els records dels últims dies eren borrosos. Realment l’únic que recordo a la perfecció és el que sentia quan vaig entrar a l’hospital, després de rebre la notícia. Era una barreja entre fred i por el que predominava en el moment en què intentava girar el pany de la porta de la seva habitació. Estava tan espantada que no sabia com reaccionaria al veure el que m’esperava a dins. Finalment vaig obrir la porta i un cop de dura realitat em va bufetejar. Estirat al llit, pàl·lid, fins i tot semblava que les innumerables pigues dels seus braços també havien adquirit aquell mateix to. Uns braços connectats a masses cables. Semblava mort. En certa part, ho estava. Tan trist com cert. Tan real que espantava. Tan inassolible que feia mal.
Vaig asseure’m al seu costat y vaig sentir la necessitat de començar a parlar.
-
– – Ens en sortirem d’aquesta. Obre els ulls i et prometo que junts ens en sortirem. – li vaig estrènyer la mà fortament i vaig seguir parlant – M’he adonat de moltes coses, saps? Com per exemple, de que les drogues no serveixen, no són la solució. El mon segueix sent el mateix. És igual l’alcohol que portis en sang, l’únic que aconseguiràs es llevar-te el matí següent amb un mal de cap impressionant. Res et pot treure d’aquesta realitat en la que vivim, per molt que no t’agradi. Una realitat en la que els somnis es trenquen, al mateix compàs en què els nostres cors també ho fan, desitjant deixar de bategar quan deixen de creure, quan perden la fe en ells mateixos, quan perden l’esperança, alimentant una melodia trista que ens recorda que només som aquí de passada, però que a la vegada en recorda que per això ho hem d’aprofitar. Una vida plena de dolor, caigudes, pedres al camí. Res alleuja el dolor, res t’esborra els blaus d’aquestes caigudes, res et treu o t’aparta les pedres del camí. Es veritat que al final acabem perdent perquè no en sortim vius, però guanyem una infinitat de coses també, pensa-ho. He après que hem d’aferrar-nos a les petites coses, petits detalls que marquen la diferència, que fan que ens oblidem de tot això. I a partir d’ara es el que faré, t’ho prometo Danny. Però has de tornar. Hi ha moltes persones que et necessiten, jo la primera. També hi han ens teus millors amics, la teva família. Als teus pares els destrossarà això. Però vull pensar que només és una petita sotragada, que tot tornarà a ser com abans. Tens moltes coses bones que donar-li al món, tens molts somriures que regalar, molta gent a la que fer feliç encara. No pots marxar, no pots deixar-nos. Tens tota la vida per davant. – vaig sospirar i vaig deixar de reprimir les llàgrimes de forma que van començar a sortir sense cap tipus de control – Ah, i saps què també? No m’importa el que pugui haver passat, ni el que passi a partir d’ara, no importa si estic lluny, ni la part del món en la que em trobi, t’estimaré fins que el meu cor deixi de bategar.
– – Ens en sortirem d’aquesta. Obre els ulls i et prometo que junts ens en sortirem. – li vaig estrènyer la mà fortament i vaig seguir parlant – M’he adonat de moltes coses, saps? Com per exemple, de que les drogues no serveixen, no són la solució. El mon segueix sent el mateix. És igual l’alcohol que portis en sang, l’únic que aconseguiràs es llevar-te el matí següent amb un mal de cap impressionant. Res et pot treure d’aquesta realitat en la que vivim, per molt que no t’agradi. Una realitat en la que els somnis es trenquen, al mateix compàs en què els nostres cors també ho fan, desitjant deixar de bategar quan deixen de creure, quan perden la fe en ells mateixos, quan perden l’esperança, alimentant una melodia trista que ens recorda que només som aquí de passada, però que a la vegada en recorda que per això ho hem d’aprofitar. Una vida plena de dolor, caigudes, pedres al camí. Res alleuja el dolor, res t’esborra els blaus d’aquestes caigudes, res et treu o t’aparta les pedres del camí. Es veritat que al final acabem perdent perquè no en sortim vius, però guanyem una infinitat de coses també, pensa-ho. He après que hem d’aferrar-nos a les petites coses, petits detalls que marquen la diferència, que fan que ens oblidem de tot això. I a partir d’ara es el que faré, t’ho prometo Danny. Però has de tornar. Hi ha moltes persones que et necessiten, jo la primera. També hi han ens teus millors amics, la teva família. Als teus pares els destrossarà això. Però vull pensar que només és una petita sotragada, que tot tornarà a ser com abans. Tens moltes coses bones que donar-li al món, tens molts somriures que regalar, molta gent a la que fer feliç encara. No pots marxar, no pots deixar-nos. Tens tota la vida per davant. – vaig sospirar i vaig deixar de reprimir les llàgrimes de forma que van començar a sortir sense cap tipus de control – Ah, i saps què també? No m’importa el que pugui haver passat, ni el que passi a partir d’ara, no importa si estic lluny, ni la part del món en la que em trobi, t’estimaré fins que el meu cor deixi de bategar.
Havia arribat a l’aeroport. Hora de dir adéu. Aquest cop per sempre.
- hyperinsomnia.
